Expressió artística

El far de la fi del món (The Light at the edge of the world), pel·lícula rodada el 1971 a Cadaqués, mostra els paisatges de Cap de Creus. Us deixem un tastet del rodatge.

MÚSICA

Al seu disc Fil de coure, la cantautora rosinca Rusó Sala, s’inspira en l’Alt Empordà per escriure la cançó La meva terra:

Si un dia pares per ma terra, terra que veu néixer el Sol,

no t'oblidis de passar-li la mà pels seus cabells d'or,

no t'oblidis de passar-li la mà pels seus cabells d'or.

La meva terra es refresca de bon matí prop del mar,

cap als vespres jeu a l'ombra dels braços d'un olivar,

cap als vespres jeu a l'ombra dels braços d'un olivar.

Amb la meva terra hi juga un visitant vingut del Nord.

Tramuntana escampa boires i passions per l'horitzó,

tramuntana escampa boires i passions per l'horitzó!

Una nit d'ombres serenes, vora l'aigua bevent sal,

vaig emprendre el meu viatge seguint la línia del mar,

vaig emprendre el meu viatge seguint la línia del mar.

Si un dia pares per ma terra, oh terra que veu néixer el Sol,

no t'oblidis de passar-li la mà pels seus cabells d'or,

no t'oblidis de passar-li la mà pels seus cabells d'or,

no t'oblidis de passar-li la mà pels seus cabells d'or.

LITERATURA

La Càtedra de Patrimoni Literari de la UdG ha publicat una sèrie d'itineraris autoguiats que fan referència al paisatge de la nostra comarca. Aquí en teniu uns exemples:

Bonaventura Bassegoda va obtenir la flor natural en el certamen de Figueres de 1883 amb el poema L’anada a Requesens. La composició lloa la muntanya de Requesens i en un fragment esmenta les ruïnes del castell. 

I enrere deixarem l’alta cinglera 

que mostra l’enrunat castell feudal

i reprenent camí per la drecera

mirarem com se llança la ribera

des del bell cim d’un espadat penyal

Bonaventura Bassegoda - «L’anada a Requesens» (1881)

Itinerari literari autoguiat 13 – «Castell de Requesens». Càtedra de Patrimoni Literari UdG

Els voltants del poble de Sant Pere Pescador tenen un encant especial, perquè combinen el paisatge de camps  de cereals i de fruiters, amb el de les closes i els camins que voregen el riu. Si seguim el marge esquerre del riu, arribem a la reserva de Mig de Dos Rius. Hi observem arbres de ribera, senissos i joncs, i una gran varietat d’aus (collverds, fotges, bernats...) i d’insectes.

El riu surava com una serp cansada sobre un llit relliscós, ple d’algues. Semblava que volia parlar, però a cada pas, mentre avançava cap al mar, emmudia més i més i acabava enterrant sota les aigües la seva veu esquerpa. Sobre les tiges emmandrides, vinclades pel pes del cos que aguantaven, hi transitaven minúscules aranyes marronoses. Una marieta pigallada estenia les seves ales nacrades en un vol ras i curt. Tot respirava, vora el riu. Les formigues es desplegaven per les vores humides, entre els joncs florits i els brots poderosos dels petits pollancres. Indiferents a tot, recorrien el mateix camí fins arribar al niu: un pilonet de terra salivada amb un forat negre al mig.

M. Rosa Font Massot - «L’ànima del freixe» (2003)

Itinerari literari autoguiat 22 – «Sant Pere Pescador». Càtedra de Patrimoni Literari UdG

El cementiri també representa l'enyor per tota una generació que es va haver d'exiliar. Carles Pi-Sunyer, des de l'exili a Caracas, creà un bell sonet elegíac que traspua la pèrdua personal imposada per la llunyania

La pau del cementiri. La llum clara,

la benigna mercè del cap al tard,

con si us donés, amiga, el Déu vos guard,

amb una fe que és humanal encara.

Quatre parets de calç emblanquinades,

les lloses entre mates de fonoll,

un borinot rondant entre el rostoll,

i les hores calmoses, encantades.

La plana, les muntanyes, enllà el mar,

dolça quietud del gran silenci clar.

Una muda oració –res més no goses.

El darrer son dormir sota el cel blau

al cementiri de l'eterna pau.

Ser-hi enterrat és ser encara a Roses.

Carles Pi i Sunyer - «Sonets» (1971)

Itinerari literari autoguiat 23 – «Roses». Càtedra de Patrimoni Literari UdG

I finalment, cal esmentar el gran escriptor del paisatge empordanès, Josep Pla.

Alguns estrangers –i entre ells Mr. Woevowski– semblen haver comprès molt millor que certs arquitectes indígenes les condicions essencials del nostre paisatge i la relació forçosa que s'ha d'establir entre el paisatge i l'habitació humana. La cosa funcional en arquitectura –suposo– ha de consistir a fabricar una casa en funció del paisatge que li ha de servir de marc.

Josep Pla, La Costa Brava, dins Tres guies, OC XXX. Barcelona: Destino, 1976, p. 158

ESCULTURA

L’escultor Enric Pladevall (Vic, 1951) viu a Ventalló, on fa més de 20 anys va iniciar el projecte de la Fundació l'Olivar, que acull tota una sèrie de peces pensades per ser modelades pel paisatge que les envolta. Una de les seves obsessions és reflectir la tensió que sorgeix de la relació del ser humà amb la natura. Pladevall, en aquest treball d’integració amb el paisatge, cerca treballar sempre amb espècies autòctones.

PINTURA

Són molts els pintors que han interpretat els paisatges de l'Alt Empordà en la seva obra pictòrica. A continuació us mostrem tres exemples:

Martí Vergoñós (Palafrugell 1948 - Roses 2017) fou un pintor que es va especialitzar en els paisatges de l'Alt Empordà, des dels camps de la Garrotxa d'Empordà fins les cales de Cap de Creus ho va pintar pràcticament tot. La seva obsessió va ser captar la llum a través de la pintura.

Lluís Roura (Sant Miquel de Campmajor, 1943) és un pintor escalenc que s'especialitza en el paisatge Alt empordanès des de 1973. Ha fet exposicions arreu del món i ha pintat multitud de paisatges de la comarca.

I, òbviament, no podem oblidar a Salvador Dalí (Figueres 1904 - 1989) i el seu paisatge, element indestriable en la producció artística del pintor. Josep Pla en fa un retrat molt precís a l'«Homenot» que dedica al pintor:

En aquella època [1926] Dalí semblava un lleopard famèlic. Però tot això eren simples inflors de joventut, que passarien fatalment. I, en efecte, sempre que en el curs d'aquests anys s'expressà amb sinceritat autèntica aparegueren de seguida les seves qualitats de dibuixant al seu servei del paisatge de l'Alt Empordà, que ha estat, és i serà l'obsessió de la seva vida. Sobre aquesta base inicià els primers tempteigs de les seves grans síntesis posteriors, realitzats amb una precisió prodigiosa, amb un lúcid realisme. Quan nosaltres, els empordanesos, veiérem aquella tartana posada sobre el pla dilatat, sota la volta de cel net, esbandit, lluent i immens, constatàrem que el nostre pintor ens havia nascut -el pintor que havia descobert i comprès (tan bé com un pagès de la terra) el nostre país.

Josep Pla, Homenots. Quarta sèrie. OC XXIX. Barcelona: Destino, 1975, p. 173