Procès històric de poblament i la seva influència en el paisatge

Probablement la gran proliferació d’esglésies, monestirs i ermites durant aquest període i els anys posteriors pot estar lligat, d’una banda, a les àrees d’influència del poder eclesial, però sobretot a la gran violència que la noblesa va exercir reiteradament sobre la societat per reclamar tributs i que va desembocar en el moviment Pau i Treva que els pagesos van promoure durant el s. XI de la mà de les autoritats eclesials i que prohibia els atacs (sota el risc de ser excomunicat), en un radi de 30 passes dels edificis religiosos, així com una sèrie de dies a la setmana previs i posteriors a la comunió.

Els masos van proliferar enormement i al s. XIV ja eren l’element més característic de la muntanya empordanesa. Eren força importants a la plana i només a les zones inundables o d’aiguamolls es concentraven als nuclis rurals, separats de les explotacions agrícoles. Cal tenir en compte també, que durant l’edat mitjana va haver-hi un progressiu assecament de moltes zones d’aiguamolls per l’aprofitament agrícola.

L’Edat Mitjana va viure el sorgiment d’altres tipus d’assentaments: els nuclis eclesials (al voltant d’esglésies), els castrals (encimbellats i a l’entorn dels castells), els pobles apinyats però d’edificació aïllada propis de zones de muntanya i les viles noves, nous nuclis situats a la plana i afavorits per cartes de poblaments senyorials o reials i amb estatus jurídics privilegiats.

Durant aquest període també es va produir un altre gran canvi en el paisatge empordanès. El riu Ter, que desembocava originalment sota el Pedró de l’Escala, va ser desviat en dues tongades (la primera al s. XII i la segona els primers anys del s. XIV) per ordre dels comtes d’Empúries cap a l’actual desembocadura, entre l’Estartit i Pals.

La pesta negra de 1348 va suposar un cop molt fort per la vida rural. Molts masos i petits pobles es van abandonar i a nivell paisatgístic va suposar que les extensions de bosc s’incrementessin considerablement. Això va provocar que durant el segle XVI sorgissin amb força moltes activitats lligades a l’explotació forestal, com la producció de llenya i carbó, la ramaderia, pous de glaç, forns de calç, forns de vidre i rajoleries, que van suposar una enorme pressió per les masses forestals.

A la plana agrícola també es produïren importants canvis paisatgístics, centrats en la dessecació de zones humides per guanyar nous terrenys de cultiu, principalment blat de moro, que facilitava la sedimentació.

A nivell urbanístic, durant els s. XVII i XVIII la terra baixa propera a la costa es va anar colonitzant, probablement per la disminució de la pirateria, i sorgeixen nuclis com l’Escala o Sant Miquel de Colera. L’efecte que la pirateria va tenir sobre el paisatge costaner de la nostra comarca és considerable. Aquesta activitat va ser una constant des de les invasions dels pirates normands al s. IX fins les dels turc-argelins al s. XVI i va provocar que alguns municipis es fortifiquessin (com Cadaqués) i d’altres, malgrat ser pobles costaners, simulessin no ser-hi, construint-se a escassa distància de la costa però invisibles des del mar, com Selva de Mar o Llançà.

Paral·lelament, des de la baixa Edat Mitjana i fins aquesta època, els monjos de Sant Pere de Rodes, per compensar la disminució radical dels delmes, inicien una explotació sostinguda dels nombrosos boscos de Cap de Creus, provocant un canvi radical del paisatge d’aquesta contrada, que es desforesta. Val a dir que els topònims de Port de la Selva i Selva de Mar reflecteixen la importància dels boscos i la seva densitat a l’entorn d’aquestes viles en el moment de la seva fundació. A més dels monjos, el paper dels pescadors de Cadaqués i del Port de la Selva també fou molt important en la desforestació dels boscos de Cap de Creus, ja que feien servir la llenya per alimentar els festers de les seves embarcacions.

La guerra dels Segadors comporta que es creïn les fortificacions de Roses i Figueres. A més, aquesta darrera ciutat esdevé centre de mercat agrari i creix urbanísticament al voltant de les principals artèries de comunicació que hi arriben. Els principals conreus són els cereals, l’olivera i la vinya i la producció de suro a l’Albera augmenta arran de la demanda francesa. Quan a finals del s. XVIII s’obre el monopoli que tenia Cadis del comerç amb Amèrica, la vinya s’expandeix molt a la comarca, expansió que s’incrementa encara més el 1860, quan la fil·loxera afecta França. Això comporta la proliferació dels bancals i construccions de pedra seca. Però el 1879 la mateixa plaga arriba a l’Alt Empordà i la sotragada per l’economia comarcal i pel món rural és importantíssima, que inicia una emigració cap als centres industrials i comercials i cap a la plana, en detriment de les zones més muntanyoses, abandonant conreus i provocant una nova transformació paisatgística.

Un altra modificació important del paisatge empordanès que es porta a terme durant el s. XVIII és la desviació de la desembocadura del Fluvià, que originàriament estava a tocar de Sant Martí d’Empúries, cap a la desembocadura actual i la dessecació de l’estany de Castelló-Palau, el més gran de Catalunya, també per la desviació de la Muga, que inicialment desembocava en aquest i va ser desviat directament al mar.

Durant el s. XIX, la proliferació de la indústria i el comerç amb les colònies fan que es construeixin noves infraestructures terrestres (ferrocarril) i marítimes (ports, fars) que també modifiquen considerablement el paisatge. Paral·lelament, la burgesia i els indians fan dels municipis costaners els seus llocs de descans i s’hi construeixen importants segones residències i passejos marítims on ostentar el seu estatus. La ciutat de Figueres desenvolupa el seu eixample el 1877.

Cal fer esment també del paper de la pesca com a modeladora del paisatge. I si és la principal activitat que justifica l’aparició de la majoria dels nuclis costaners, també en caracteritza la seva fesomia fins quasi el darrer quart del segle passat, amb bona part de les platges i ribes dels municipis literalment cobertes d’embarcacions i arts lligats a aquesta activitat.

Ja durant la primera meitat del segle XX s’inicia el desenvolupament del turisme, principalment als nuclis litorals. S’hi construeixen els primers establiments hotelers i segones residències, aquestes últimes principalment a zones elevades i amb vistes al mar. La platja comença a tenir nous usos, i ja no només és un lloc on varar les embarcacions o exercir l’activitat pesquera sinó que es popularitza com a espai de bany. L’estació de ferrocarril de Portbou s’amplia i s’hi afegeix la gran marquesina que encara llueix avui en dia.

És durant la segona meitat del segle passat quan el paisatge de la comarca pateix un impacte sobtat i radical. El desenvolupament del turisme massiu i de les segones residències, unit a l’entrada del sector privat en el procés immobiliari, desemboca en la construcció de grans establiments hotelers, apartaments, urbanitzacions de baixa densitat a Roses o l’Escala, càmpings de gran volum com els de Sant Pere Pescador o marines com les de Santa Margarida o Empuriabrava, la marina més gran d’Europa. Les embarcacions de pesca són apartades de les platges i circumscrites als ports que es construeixen.

Paral·lelament, acabada l’autarquia franquista, per donar servei a la creixent indústria, comerç i turisme internacional es creen noves infraestructures, com l’AP-7. Es construeix l’embassament de Boadella, que permet controlar el cabal de la Muga, evitar els llargs períodes d’inundació a la part final del riu i desenvolupar una agricultura intensiva de regadiu, principalment de farratges, fruiters i horta. L’activitat industrial s’instal·la a polígons periurbans, com els de Vilamalla o Llers. Es creen també grans superfícies comercials lligades al punt fronterer de La Jonquera. La pagesia segueix amb la tendència a abandonar els llocs més inhòspits i instal·lar-se als fons de les valls i a la plana, aquesta vegada degut a la mecanització de les tasques. Com a conseqüència, es construeixen noves estructures agrícoles amb materials moderns que no segueixen l’arquitectura tradicional i distorsionen el paisatge agrari. A més, aquest abandó fa que la massa forestal creixi. Els incendis, de vegades per causes naturals, altres per descuit i altres per interessos immobiliaris, són una constant, principalment a la vessant meridional de Cap de Creus.

D’aquesta època tan devastadora a nivell paisatgístic daten també importants accions per preservar-lo, basades en la creació de figures de protecció com el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà (1983), el Paratge Natural d’Interès Nacional de l’Albera (1986) i el Parc Natural de Cap de Creus (1998).

Ja al segle actual la construcció de l’AVE ha estat una de les grans transformacions paisatgístiques de la comarca, així com els grans incendis del 2000 i 2012. Cal esmentar també la transformació de molts masos en equipaments de turisme rural o restauració que, malgrat repoblen l’àmbit rural, no recuperen les explotacions agrícoles. Això comporta que els boscos guanyin terreny i siguin més espessos, amb el corresponent augment del risc d’incendis. També s’està generant una recuperació de les antigues vinyes per una modernització i tecnificació del sector de l’enologia, portada a terme per joves enòlegs del territori i nouvinguts. Finalment, la sobre-explotació dels recursos pesquers ha fet davallar molt el nombre d’embarcacions dedicades a aquesta activitat, que cada vegada té menys pes social i econòmic.

El gran repte paisatgístic dels propers anys a l’Alt Empordà serà probablement la integració dels diversos projectes d’energies renovables i l’adaptació al canvi climàtic, que amenaça a mig termini amb un canvi radical d’alguns dels nostres paisatges més emblemàtics. Alguns fons escènics poden canviar substancialment amb la implantació de projectes d’energia eòlica. Extensos espais agrícoles poden desaparèixer per instal·lar-hi camps fotovoltàics. Les zones més baixes podrien quedar inundades per l’augment del nivell del mar. La distribució de les espècies i el règim hídric dels rius probablement es veuran alterats. Arribaran noves espècies invasores, com el bernat marró marbrejat o la Xylella fastidiosa, que poden canviar radicalment el paisatge agrícola, que s’haurà d’adaptar amb mesures correctores per tal de minimitzar el seu efecte destructor.

Cal esmentar també els canvis que s’estan donant i que es donaran en paisatges que habitualment no estan a la nostra vista, com els paisatges marins subaquàtics. Animals com els coralls i gorgònies de Cap de Creus i la costa del Montgrí estan patint mortalitats cada vegada més freqüents arrel de l’escalfament de les aigües. A més, l’acidificació dels oceans per l’augment del CO₂ provocarà que, en poques dècades, aquests i altres organismes no puguin construir els seus esquelets. Igual que a terra, noves espècies invasores colonitzaran les anostres aigües.

Per saber més sobre la història del paisatge, podeu consultar la web del Grup d’Investigació d’Arqueologia del Paisatge (GIAP) de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC): https://www.icac.cat/recerca/equips-de-recerca/arqueologia-del-paisatge-giap/