Si hi ha un poble que visiblement destaca per sobre dels altres enmig de la plana empordanesa aquest és, sens dubte, El Far d’Empordà. Quan ens desplacem per la carretera nacional-II, la seva fesomia es perfila en paral·lel, just a tocar l’alçada de Figueres. Venint de Girona, a primer cop d’ull, sobta la façana de l’església, neta i amb fileres de carreus ben escairats coronats amb una elegant corsera, sostinguda per nou mènsules, darrere les quals es divisa, en un segon terme molt més llunyà, l’ermita de Sant Onofre convertida en un petit punt blanc en plena serra de Verdera.

La seva situació encimbellada des d’on domina un vast territori i la connotació de talaia per sobre de la resta de pobles de la plana, ha estat motiu de controvèrsia durant força anys creient que el nom del Far tenia l’origen lligat a un far marítim, fins al punt que en el seu escut municipal hi apareix un far d’aquestes característiques. Segons els estudiosos però, el topònim podria estar relacionat tan com a lloc de guaita, com lligat al tipus de conreu que prolifera arreu el municipi. El cert és que el nom ha anat variant al llarg de les centúries, amb aquest doble joc. Així doncs, apareix esmentat per primer cop l'any 844 com una de les possessions de la seu de Girona en el precepte concedit per Carles el Calb amb el nom llatí de Farus, durant el règim borbònic es va oficialitzar amb grafia arabitzant com Alfar i el 1979 va recuperar el nom actual amb l’afegitó del nom de la comarca.

El poble del Far es troba aglevat damunt d’un turonet d’uns 44 metres d’alçada, coronat per l’antic castell termenat de St Martí. Des d’aquest punt gaudim d’una fantàstica vista de 365º amb tots els ingredients que fan únic l’Empordà: els conreus de secà que conformen un acolorit mosaic de formes geomètriques, les tanques de xiprers arrenglerats que delimiten part de les finques i emparen els sembrats i horts de les fortes tramuntanades, els masos que ens retornen a un temps lligat a la pagesia, els olivars que mostren tota la gamma dels tons verds, algunes arbredes disperses als marges dels camins… Ingredients tots ells que ens evoquen el poema de l’Empordà de l’escriptora Montserrat Vayreda.

Qui es deleix per respirar, cerca sempre l’Empordà, el que té els camps atrevits, horitzontals, nets i llisos i un contrast de blaus i grisos que enlloc veuràs repetits.

Les terres del terme estan regades a ponent i a nord pel riu Manol, que també serveix com a límit amb els municipis de Figueres i Vilatenim. Fins fa no massa dècades l’aigua, molt més abundant que no pas ara, regava tot el terme dibuixant un mapa hidrogràfic que el travessava de banda a banda i discorria per un grapat de còrrecs que s’escolaven per la planúria fins a saltar als municipis veïns de Vila-sacra i Fortià. El Rec de l’Àlguema o del molí, la Regadura, el rec d’en Roca, el rec del Cluell, eren alguns dels vials d’aigua que procuraven l’ufana de conreus que s’estenien en aquesta part de la plana. El més destacable era, sens dubte, el rec d’Àlguema que procurava l’acció dels molins fariners, alguns dels quals funcionaren fins a finals del segle XIX. De la gran extensió d’oliveres i vinyes que omplien bona part de les terres elfarenques avui només ens queda la vinya d’en Jaume Teixidor, com a últim testimoni del sector vitícola del poble. Pel que fa al sector oleícola però, encara podem trobar força olivars que s’han anat conservant i que es troben dispersos arreu del terme. L’alternança de camps dedicats al cultiu de cereals, camps d’userda, de gira-sols o de colze proliferen arreu i canvien els colors del paisatge segons l’època anual.

Al tractar-se d’un terreny exageradament pla i relativament petit (el municipi té una extensió de 9,08 quilòmetres quadrats), convida a resseguir a peu els camins que el travessen. Passejades de cinc a vuit quilòmetres pels camins i caminois escampats per tot el terme i aptes per a tots els públics. Una agradable caminada és la que va del Far fins a l’estany de Fonolledes on, en època de pluges, torna a presentar el seu aspecte originari, o el vial que mena fins a Sant Pau de la Calçada, un dels antics camins que portaven a Figueres. Les zones humides com l’estany Bernat, a tocar el veïnat de l’Oliva o el de Fonolledes (també anomenat Dalmau), a l’extrem sud-est del terme, es van dessecar a principis del segle XX per combatre el paludisme i guanyar noves terres de conreu de gran fertilitat. Actualment es tracta de llocs amb especial encant que s’omplen d’aus migratòries en períodes determinats amb una riquesa paisatgística singular. Una de les plantes més interessants del Far és la Silene Sennenii que està protegida perquè té una àrea de distribució molt petita i floreix a l’estiu. Fa temps que el poble viu d’esquenes al riu Manol, un riu de cabal irregular, propi del clima mediterrani que només s’omple en època de fortes pluges i que, sovint, desborda a l’alçada del gual que mena a Vilatenim i el de Sant Pau de la Calçada.

Les referències històriques més antigues que es coneixen sobre el lloc remunten al segle IX, quan la villam quae vocatur Farus (la vila que s’anomena Far) apareix entre les possessions del bisbat de Girona i, més tard, sota la jurisdicció del monestir de Sant Pere de Rodes. Es tractava d’una vila fortificada amb una muralla que tancava un grapat de cases amb un entramat de carrers sense gaire ordre ni concert.

L’església de Sant Martí del Far formà part del Castell que Ponç Hug IV d’Empúries feu aixecar el 1299, del qual degué ser la capella durant temps. El castell del Far és un exemple de fortalesa semblant a altres castells medievals, de planta quadrangular o rectangular, l’edifici principal del qual era l’església, ben fortificada, defensada amb corseres, espitlleres, merlets i un matacà sobre la porta d’entrada. Hi ha indicis que fan pensar que el castell es degué enderrocar el 1814, durant la retirada de l’exèrcit napoleònic.

Amb el temps i ja fora de muralles, començaren a proliferar algunes de les cases pairals, testimoni del passat eminentment agrícola del poble, entre les quals destaquen can Dalmau, cal Carrè o can Victo.

Actualment, can Dalmau és una masia d’origen medieval dins del nucli urbà, situada al costat de muralla, al migdia del castell del Far. L’explotació agrària d’aquesta pairalia en els seus orígens i fins a principis del segle XX estava formada per terres de conreu, camps d’ametllers, vinyes, olivars i horts amb una extensió de 200 vessanes. L’existència d’aquest mas, la podem constatar documentalment en un manual del segle XVII del monestir de Sant Pere de Rodes quan dos pagesos remences ja portaven el cognom Dalmau durant els segles XIV i XV. La propietat es va segregar l’any 1895 i, des del primer terç del segle XX, l’ajuntament i l’escola ocupen el cos principal d’aquest complex. El completen tres habitatges més i el que havia estat l’era del mas avui és la zona d’esbarjo de la mainada del poble.

Una altra de les cases singulars del poble és cal Trempat, situada arran del vial que uneix El Far amb Vila-sacra i que manté l’essència del que havien estat gairebé totes les cases del poble del Far fins a mitjans del segle XX. Aquesta casa havia estat també un hostal gràcies a la seva situació privilegiada a tocar de la carretera. Avui es tracta d’una casa de pagès que gairebé no ha sofert modificacions estructurals, amb un pati davanter on hi podem trobar tota classe d’aviram i on encara mantenen el pols calmat dels quefers diaris dels pagesos, fora del brogit constant del trànsit que passa just a tocar la tanca.

El municipi es divideix en dos nuclis importants que apleguen el gruix poblacional fins a comptabilitzar els sis-cents habitants actuals. El primer és el conjunt originari, bastit al voltant de l’església i que, a partir dels anys 2000, ha anat allargant-se compassadament cap al sector sud amb una urbanització. El segon el forma el veïnat de l’Oliva situat a 400 metres a migdia i que també s’ha anat engrandint aquestes últimes dècades. El conjunt es completa amb un grapat de masos disseminats arreu del terme, la majoria dels quals varen ser construïts durant el segle XIX i que actualment han perdut l’essència d’explotació agrícola que tenien en els seus orígens: Cal Serget, el mas Pep, el mas Bordes, el mas Arnall, el mas Vidal, el Molí de Baix, el mas Soms, el mas Argelés, el mas Sans, el mas Roca Puntosa, fins a arribar a una trentena que encara es mantenen dempeus. Actualment queden poques explotacions de bestiar. Destaca la granja lletera del Molí de Baix, la de vedells del mas Bordes o la d’engreix d’ànecs de can Ruet, entre d’altres.

Durant la última dècada la llista de les noves infraestructures i la millora de les que ja existien ha estat notable, però també cal destacar que el poble s'ha convertit en una drecera per accedir a Figueres. Això ha fet que la GIV-6211 que el travessa hagi triplicat el seu trànsit en molt pocs anys i l'arranjament de la carretera que porta directament a Vilamalla ha acabat d’engrossir el volum de cotxes que diàriament es desplacen a la capital de comarca.

D’altra banda, el fet que El Far es trobi a tocar d’un important nus de comunicacions i proper a la frontera, ha fet que el gran gegant d’Amazon s’hagi instal·lat en el polígon de les Pedroses. Malgrat que es troba dins del municipi, la seva aparició (de moment) no ha fet variar la vida dels elfarencs/ques, que viuen d’esquenes al centre logístic LOGIS Empordà i que observen expectants els canvis que probablement els comportarà tenir en el seu municipi aquesta multinacional.