El Far, un poble mirador

El municipi del Far té una extensió de 8,98 km2. El límit a ponent i al N és el curs del riu Manol, que el separa del terme de Figueres. De la riba dreta del Manol surt el rec del Molí d’en Dorra, que travessa el sector meridional del terme. El poble del Far, forma un nucli agrupat entorn de l’església i de les restes del castell. Emplaçat al cim d’un turonet (44 m), s’estén pels seus vessants sud, sud-est i sud-oest, de manera que resta en part arrecerat dels efectes violents de la tramuntana. Els carrerons són estrets i curts, sense una disposició ben definida.

Malgrat la poca elevació del puig del Far,emplaçat al cim d’un pujol plioplistocènic que emergeix al mig de la plana al·luvial., des del poble es domina un esplèndid panorama sobre una gran part de la comarca. Hom ha suposat que el nom del poble és originat precisament per la seva situació preeminent respecte de la plana al·luvial empordanesa. Aquesta situació és ben típica de l’antic poblament del pla empordanès, que cercà indrets aturonats sobre els terrenys d’aiguamolls i estanys fins a temps no gaire allunyats. L’estany del Far, al peu del turó on s’alça el poble, ha estat convertit en fèrtils conreus.

Els conreus ocupen gairebé tot el terme, i la propietat és força repartida. Gràcies al rec del Molí d’en Dorra i als nombrosos pous, el regadiu —hortalisses i farratge— tendeix a incrementar-se. Els cereals són el principal conreu del secà, i resten espais importants d’oliveres i vinya. A la vora del Manol hi ha algunes arbredes. L’activitat ramadera hi és arrelada, amb algunes explotacions importants.

L’església parroquial de Sant Martí del Far, esmentada en documents dels segles XIII i XIV, sembla que fou reconstruïda durant el segle XIII, quan es bastí el castell del Far, al centre del qual era emplaçada. Era un element més de la fortalesa, com ho demostren les estructures defensives que encara conserva. Del castell del Far, alçat el 1299 pel comte Ponç V d’Empúries, en resten uns escassos fragments del basament de la muralla amb un gran talús al costat de migdia. L’any 1300 el comte reconeixia que el Far era alou propi del monestir i feia públic que el castell no hauria de danyar els interessos de l’abadia, sinó al contrari, defensar-los.